Fa uns quants anys, la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) va organitzar un cicle de conferències anomenat L'autor i el (seu) crític, que enfrontava mitjançant un diàleg creadors de diversos àmbits (cinema, música clàssica, dansa i teatre) amb els crítics que suposadament millor coneixien la seva obra. En la categoria de rock, Loquillo va tenir com a contrincant dialèctic el periodista Luis Hidalgo.I és que, tradicionalment, molts artistes han considerat de forma simplista els crítics com els seus pitjors enemics, perquè sovint han caigut en l'error de pensar només en la connotació negativa de la crítica, és a dir, la crítica que només pretén carregar-se l'autor (un punt de vista que alarmistes com el Ferran Monegal s’encarreguen d’escampar). És un cas similar als qui consideren tota la publicitat com propaganda (en el pitjor dels sentits, amb una connotació de manipulació), i obliden que en l'àmbit publicitari també hi ha petites obres d'art.
Però la crítica en si mateixa no és dolenta: no està destinada, com molts creuen, només a parlar dels aspectes negatius d'una obra o un artista, sinó també a destacar tot el que tenen de bo perquè altres persones puguin apreciar-ho.
Amb tot, encara hi ha cantants i músics que no accepten cap mena de crítica. Alguns, aprofiten les seves pàgines web o els seus fòrums per combatre des d'un punt de vista intel·lectual les veus dissidents, amb el suport del seu fidel batalló de seguidors. D'altres, són més directes i arriben a les amenaces verbals o les indirectes poc subtils (com enviar corones de mort a les redaccions).
El problema dels uns i dels altres és que no saben veure que un crític és per a ells com un geni del mal per a un superheroi: l'un no existeix sense l'altre.
Si aquests artistes que pensen així i que no accepten les crítiques de forma constructiva no canvien, potser acabaran seguint l'exemple del director de cinema d'origen alemany Uwe Boll. Aquest realitzador de pel·lícules fantàstiques i de terror com Alone in the Dark o House of Dead, cansat de veure com els crítics es carregaven les seves obres sense pietat, va tenir la feliç ocurrència de desafiar els seus detractors per resoldre les seves diferències damunt d'un quadrilàter, en un combat de boxa.
La justificació de Boll per haver arribat a aquests extrems és força eloqüent: "Quan no es pot defensar una pel·lícula amb arguments, el millor és recórrer a les hòsties". El director ja ha fet, com a mínim, cinc combats (a la foto inferior, un d'aquests esdeveniments).
El primer afortunat (per dir-ho d'alguna manera, perquè va perdre el combat) va ser Carlos Palencia, webmaster de la pàgina Cinecutre.com, i va crear un blog on explicava tot el seu entrenament. Palencia va lluitar contra Boll el 5 de setembre de 2006, en la VII Semana Internacional de Cine Fantástico y de Terror d'Estepona. En aquesta pàgina es pot veure un vídeo de tot el combat.
És molt trist que un crític hagi de defensar les seves opinions a cops de puny, però a vegades sembla que no hi hagi cap més remei. Potser si fóssim en una altra època la cosa es resoldria de forma més elegant amb un duel a pistola o amb espases. Però per si de cas, ja fa set anys que treballo la meva musculatura, i fins i tot he fet un curset accelerat de kickboxing, aquest esport considerat de macarres per culpa de les pel·liculetes de Van Damme i Chuck Norris.
Al final ho vaig deixar: m'agradava pegar però no que em peguessin, i no tenia ganes que em trenquessin el nas. Ja tinc una cara bastant deteriorada perquè a sobre hagués de carregar amb un nas trencat... encara que mira a Javier Bardem...
De tota manera, del kickboxing em va interessar més la part del kick (les patades) que la del boxing, i això que m'agrada la boxa com esport per a ser vist a la televisió... això sí, sempre que lluitin pesos pesats tipus Tyson o Holyfield, els pesos ploma no donen tant espectacle.
I qui llegeixi això pensarà que sóc una persona violenta... en absolut, no m'agrada l'enfrontament físic, però reconec que donar cops o puntades a un sac imaginant que li estàs donant al teu cap, el teu rival, o al teu pitjor enemic, et deixa molt alleujat.
Ah, i aquest (el de la foto superior) és el meu braç dolent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada