Però tornem a Willy DeVille. La foto de sota ens la van fer a l'Hotel Palace de Madrid fa alguns anys. Atenció!!! Que ningú pensi que vaig pel món com el Jordi Tardà perdent el cul per sortir retratat al costat dels famosos.... només ho faig en ocasions molt especials. Aquí, a més, el cantant nord-americà va agafar el seu barret i me’l va posar... amb uns resultats més aviat ridículs, tot s’ha de dir.
A diferència d'altres artistes multimilionaris però patètics (sí, estic parlant dels Rolling Stones), Willy ha envellit amb dignitat: ell mateix ha dit que vol fer com Muddy Waters, actuant en la tercera edat. I segur que no farà el ridícul, perquè la seva veu està millor que mai, el seu repertori és més encertat que mai (grans versions de blues) i, com els músics de debò (Prince és un altre exemple), mai interpreta una cançó de la mateixa manera, les reconstrueix de mil i una formes, amb mil i un formats musicals.
L'entrevista amb DeVille a Madrid va ser d'allò més amena: en aquesta època vivia a New Orleans, i parlar amb ell va ser un plaer, ja que les seves respostes eren torrencials explicacions sobre la història de la música. Per posar un símil, era com intentar entrevistar Pepe Rubianes: el qüestionari no servia de res perquè et parlava de qualssevol altra cosa, això sí, sempre amb molt de sentit.
Sí senyor, perquè Willy és un músic que sap de música: només per escoltar la seva demolidora crítica dels Beatles i el pop anglès dels 60 i com van acabar amb els estudis de New Orleans i van dur als músics negres a l'atur i al rhythm & blues a l'oblit, va valer la pena.
L’experiència va tenir un al·licient especial: jo estava (i estic) fascinat per la música i la cultura de New Orleans, i vaig poder compartir la meva passió amb algú que hi vivia. En un altre moment ja ho explicaré, però quan vaig anar a la ciutat de Louisiana em vaig fer una foto davant del bar Lafitte que apareix a la portada del disc Loup Garou de Willy.
Recordo que, com faig en les entrevistes especials amb personatges als quals admiro, li vaig dur un regal: un elapé (no CD) d'un mariachi anomenat Las Águilas de Chapala (acabava de gravar la seva versió de Hey Joe). En anteriors ocasions, vaig regalar un single de Nat King Cole “canta en espanyol” a la seva filla Natalie Cole, i un CD de Negu Gorriak a Public Enemy.
En fi, que amb personatges com Willy dóna gust treballar! Llàstima que el realitzador de Sputnik es carregués després el muntatge de l’entrevista. Però això ja ho explicaré en un altre moment.
3 comentaris:
Quina coincidència!
Fa només dos dies vaig treure d'un armariet els meus vinils del sr. De Ville i en vaig escoltar cançons i cançons durant més d'una hora davant l'astorament del meu fill gran...
Visca!
Enhorabona pel blog. Al Chelsea Hotel també som fans del Willie.
Rositaaaa!
gràcies a tots dos pels comentaris. us he afegit a la llista d'enllaços. espero que seguiu visitant-me!
Publica un comentari a l'entrada