yo soy un perdedor... I'm a loser baby

De sobte, ahir vaig descobrir la raó. Per què sempre m’han agradat els cantants de veu imperfecta, aiguardentosa i trencada, com Tom Waits, Willy DeVille o Dr. John, per citar-ne només alguns? Tinc un defecte a l’oïda que em fa sentir les coses d’una manera diferent? No, es tracta més aviat d’un record de l’adolescència. Una veu tronadora amb un crit de guerra molt especial: "Voleu fer el fotut favor de callar?", una expressió que deixava el "¿Por qué no te callas?" del Borbó com si el pronunciés un eunuc.

I de sobte, anit tots aquests records van tornar a la superfície. A qui pertanyia aquella veu? A un dels millors professors que mai he tingut, l’Andreu Gómez, conegut per a molts amb el sobrenom de Marlon, pel seu caràcter de tipus dur... tot i que si ho analitzéssim profundament, estaria més a prop d’un Bogart que d’un Brando, perquè aquest darrer no tenia el fi sentit de la ironia del protagonista de Casablanca, i aquesta qualitat sí que és pròpia de l’Andreu.

I perquè anit? Perquè vaig assistir a un sopar d’antics ex-alumnes del col·legi dels jesuïtes de Casp que vam tenir la sort de comptar amb l’Andreu com a professor d’història. Per cert, a la foto superior es pot veure una placa commemorativa que es va fer en aquells anys, crec que quan vam acabar tercer de BUP, i d'aquí bé això de "Marlon Boys". En aquella celebració, recordo també que li vaig regalar a l'Andreu una anàlisi grafològica. Suposo que ja ni se'n recorda...

Un incís: el 18 de setembre de 2006 vaig rebre un mail que em va omplir de certa intranquil·litat. Resulta que aquell any es complia el 25 aniversari de la meva promoció en el col·legi (va ser la del 1981), i com en una d'aquelles pel·lícules americanes de sèrie B van organitzar un sopar per a celebrar-lo.

D'entrada, el retrobament amb persones a les quals feia 25 anys que no veia m'inquietava. D'una banda, està el morbo de pensar com estaran físicament: conservaran ells el cabell, o estaran amb menys pèl que jo? Tindran enormes panxes, o estaran en forma? I les dones, conservaran la seva bellesa o hauran estat engolides i deformades per la maternitat?

Entre aquelles persones, hi havia alguns antics amics als quals reconec em feia gràcia veure. Però també hi havia alguns intents de núvies fracassades: en aquest cas, m'alegraria veure com han engreixat i envellit.

Després estava l'ALTRE assumpte: en aquests retrobaments em feia por topar-me amb grans triomfadors, directors de banc, executius, empresaris, catedràtics universitaris, alts càrrecs de l'administració, artistes de renom... I és clar, tots ells casats (alguns més d'una vegada), amb fills, hipoteca (o no), cotxes luxosos, casa en el camp... Al costat d'això, em sentiria el perdedor, el freak que encara creu que té 18 anys i no es pren la vida seriosament, el tipus solitari que ha estat incapaç de retenir a una dona al seu costat, de tenir un treball decent i seriós, d’haver aconseguit el reconeixement professional mentre veia com triomfaven els mediocres, els pelacañas, els aprofitats, els què ploren pels despatxos, els trepas i els que es baixen els pantalons...

Fa uns anys ja vaig tenir una experiència de sopar d'aquest tipus, en aquella ocasió amb antics companys d'EGB d'un altre col·legi. I al final, va resultar que els meus temors van ser infundats: no em vaig sentir un perdedor (perquè els meus ex companys duien vides més aviat vulgars), però sí un perro verde (perquè crec que era l'únic solter de la taula). El que sí em va inflar com a un gall dindi va ser que molts no em reconeixien i que uns altres admiraven el meu relatiu bon aspecte físic (això ho deien els més calbs i més grossos que jo, clar).

El que em temia és que aquest altre sopar seria diferent. Per als qui no coneguin el que significa el col·legi dels jesuïtes de Casp, els diré que és un dels que té fama d'una millor formació. Per això, les carreres dels meus ex-companys podien haver evolucionat cap a extrems insospitats. Per què no hi podria haver prostitutes, DJ, o actrius porno entre ells/elles? (amb tots els meus respectes per aquestes professions).

Finalment, no vaig anar a la celebració del 25 aniversari (entre d’altres coses, perquè incloïa una missa), però sí a dos sopars que es van fer mesos després a un nivell més informal.

Per això, el sopar d’anit en honor de l’Andreu (l’excusa és la seva jubilació, tot i que veient el seu aspecte més d’un l’envegem) no va deparar-me grans sorpreses, perquè a la majoria d’assistents ja els havia vist en els dos sopars anteriors. Això sí, em va confirmar un parell de coses: la primera, és que he perdut gran part dels records d’aquella època. La gent parlava de situacions que he oblidat per complert. Un Alzheimer prematur? Toquem fusta. Més aviat ho atribueixo a la depressió que vaig patir fa anys, un procés durant el qual es perden milions de neurones, i entre aquestes devien esmicolar-se els meus records de l’etapa escolar. Què hi farem!

La segona, és que potser sóc diferent a la resta de la gent, però crec que no idealitzo tant les coses. És a dir, d’acord, l’Andreu era un gran professor, un oasi anàrquic en mig del desert jesuïta, una veu de veritat i cínica sinceritat oposada al pensament dels capellans que et deien bajanades com que només amb abraçar una noia la podies deixar embarassada, o que per la nit, en lloc de tenir ejaculacions nocturnes, podies tenir "derrames". En aquella època en plena transició, l’Andreu no amagava els seus ideals d’esquerra, i s’atrevia a projectar-nos pel·lícules prohibides fins feia molt poc com Octubre o El acorazado Potemkin, enfrontat als sectors més carques del col·legi i dels pares.

Si fóssim a Hollywood, l’Andreu seria el protagonista d’una d’aquelles pel·lícules èpiques de mestres com Goodbye, Mr. Chips (1939, amb Robert Donat), Blackboard Jungle (1955, amb Glenn Ford), o To Sir, with Love (1967, amb Sidney Poitier). Encara que pel que vaig veure anit, molts dels assistents preferirien comparar-lo al Robin Williams de Dead Poets Society (1989). Però segur que a l’Andreu totes aquestes referències li rellisquen.

En fi, que reconec la seva importància en la nostra formació, i probablement és molt significatiu que sigui un dels pocs professors que recordi, però potser no hi poso tant d’entusiasme com altres. Digueu-me rar, però ho veig tot des d’una certa distància.

I què farà l’Andreu ara que s’ha jubilat? Activitats no li faltaran: vinculat a iniciatives solidàries, s’ha passejat per llocs en conflicte com Sarajevo, el Sàhara, i Turquia. Ja me l'imagino com el Pepe Sancho a la sèrie de metges sense fronteres Plan América, exclamant com l'actor "me cago en mi puta alma muerta". A part, escriu poemes i col·labora amb el Grup Ex.Tensión Fonética -Ámbito poesíAcción de Gustavo Vega, també ex-professor de Casp, juntament amb Marga Iglesias i altres. Aquí podeu veure una mostra del seu treball, titulat La frontera del infinito (i atenció al "Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra" recitat per l’Andreu):

Començava al principi parlant de les veus. I vull acabar precisament amb una d’aquestes veus que tant m’agraden. És el Tom Waits, amb la cançó Tom Traubert’s Blues, en una actuació de 1977.