vamos a contar mentiras... tralalá

Com a persona, però especialment com a periodista, si hi ha una cosa que em molesta especialment i em posa malalt són les informacions errònies o incomplertes, o dit d’una manera més clara, les cagades monumentals que mereixen als seus autors lluir unes orelles de burro… català. Sí, ja sé que ningú no és perfecte, que tothom es pot equivocar (fins i tot un servidor), i que potser m’ho miro amb més atenció que la resta de gent, però m’indigna que aquesta situació es repeteixi a diaris considerats prestigiosos setmana rere setmana.

Comencem amb alguns dels casos més recents. Com és natural, amb l’estrena de la pel·lícula nord-americana The Eye tothom ha dit que es tractava d’un remake de la xinesa Gin Gwai (2002). Fins aquí tot correcte. Però el que ningú no ha dit és que el 2005 es va fer un altre remake angloindi, titulat Naina, dirigit per Shripal Morakhia i protagonitzat per Urmila Matondkar (a la foto inferior de l'esquerra), en el paper de la noia que, després d’un transplantament de còrnia, veu els morts.

Que consti que aquesta informació no és resultat de cap erudició cinèfila. El que passa és que el 24 de febrer 8tv va emetre Naina. I la secció de crítica de televisió de La Vanguardia la descrivia amb aquestes paraules: "Aunque se trata de una cinta discreta, es curioso el visionado de una producción de terror hindú. Una chica ciega recupera la vista que perdió de niña, aunque a partir de ese momento entrará en el periodo más oscuro de su vida".

Vaig veure Naina per casualitat, fent zapping. I aviat em vaig enganxar, més per l’argument (que, per cert, calcava escenes de la pel·lícula original), per la protagonista, una actriu més aviat baixa que, això sí, complia amb els requisits de tota actriu de Bollywood: superar els 100 centímetres de pitrera. A més, resultava molt exòtica pel fet de estar rodada a Londres amb actor hindús, i els efectes especials no estaven malament.

No és que vulgui estirar de les orelles a ningú, però crec que a vegades es tendeix a simplificar les informacions. O és que els crítics de cinema s’han posat d’acord per oblidar aquesta versió angloíndia de The Eye i així poder utilitzar el vell argument dels remakes nord-americans que no superen els originals asiàtics?

Segon exemple: suplement Culturas de La Vanguardia del dimecres 26 de març. A la secció Registros, dedicada a la crítica de CD i DVD, un tal Carles Gàmez comença la seva ressenya del disc North Star Deserter de Vic Chesnutt dient el següent: "¡Glup! El que escribe confiesa que antes de escuchar este disco no sabía de la existencia de Vic Chesnutt. ¡Glup ¡Este señor lleva quince años cantando y sacando discos."

Bé, almenys se li ha de reconèixer que és sincer. Però com se li acut al responsable de la secció encarregar la crítica d’un disc a un paio que ni tan sols coneix l’artista? I quan se segueix llegint, un se n’adona que l’article en qüestió sembla escrit per un estudiant d’ESO, per la seva quantitat de vaguetats i llocs comuns. Exemple: "estamos ante uno de esos discos que hay que quitarse el sombrero, o lo que se tenga más a mano. Un puñado de canciones escritas desde la cabeza a los pies con el corazón en un puño". I més endavant: "El resultado, ya les digo, de esos que quitan el hipo. ¿De qué hablan las canciones? Pues de las cosas de la vida, del tiempo que pasa, la amistad, el dolor…" O sigui, el mateix es podria dir de gran part dels discos que es publiquen tots els dies. Impresentable.

Tercer cas. El passat 5 de febrer a El Periódico, en una notícia titulada Lenny Kravitz saca su octavo disco y en julio tocará en BCN, Núria Martorell assegurava el següent sobre el CD It Is Time For A Love Revolution: "Para el compacto, ha reclutado, entre otros, a artistas como Kanye West para Love revolution --la canción que abre el disco con tono de pop setentero--, Jay-Z para If you want It, Ne-Yo, para Dancin' till dawn --en la que brilla especialmente el sonido del saxo--, y Akon y Jamie Foxx, para A new door."

M’agradaria que em digués d’on va sortir aquesta informació, perquè a la meva còpia del disc de Kravitz no hi apareixen ni Kanye West ni cap dels altres rapers que cita en el seu article. O és que potser ella tenia una edició de col·leccionista? El més greu de tot és que després d’una errada monumental com aquesta, tothom s’ho va empassar i ningú no va dir res. Increïble!

Però Núria Martorell és una habitual de les errades. Potser no ho fa conscientment, i el seu problema és que se’n fia massa dels fulls promocionals de les discogràfiques o les promotores de concerts. El 29 de setembre de 2007 ens va tornar a regalar una altra perla, en l’article El otoño se consagra al jazz con dos festivales, on afirmava: "Pero si un nombre brillará especialmente en este escenario será Harry Connick Jr., que el 10 de noviembre debutará en Barcelona con su big band."

Atenció, pareu les màquines. Que Harry Connick debutaria a Barcelona el 10 de novembre? Si es així, em pot explicar la senyora Martorell qui era el cantant que va actuar al mateix Palau de la Música el 16 de novembre de 1994? Per als incrèduls, aquí sota podeu veure l’entrada d’aquest "misteriós" concert al qual vaig assistir. O potser ho vaig somiar?

El cas de Harry Connick va ser especialment rocambolesc. Pocs dies després de comentar-lo en el bloc Ritmes.freak, em va escriure Roger Roca, un company de Rockdelux, Ritmes i col·laborador també a El Periódico, per preguntar-me si havia vist personalment el Connick al Palau de la Música el 1994. Segons m’explicava, "els de l'organització del Festival de Jazz em diuen que algú altre els ha parlat d'aquest concert, però que ni al Palau ni enlloc en tenen constància". Absolutament genial. No només li vaig dir que sí, que hi havia anat, sinó que li vaig fer una llista del que el diari havia publicat sobre aquell concert: un reportatge a un dominical el 13-11-94, una entrevista de Larry Katz el 16-11-94, i la crítica de Carlos Núñez el 18-11-94 (que li vaig enviar en format PDF). No cal dir que quan el Roger va fer la prèvia del concert de Connick del 10 de novembre de 2007 ja va explicar que no era el primer cop que el pianista i cantant nord-americà tocava a Barcelona.

Ara bé, que consti que les cagades no són només patrimoni dels mitjans generalistes. A la premsa especialitzada també en trobem moltes mostres. Així per exemple tenim Mondo Sonoro, una de les revistes de música moderna per excel·lència, una de les bíblies venerades pels indies i els qui consideren a veteranes com Rockdelux com un cau de corruptes i venuts.

En el seu número d’octubre de 2007, a la crítica del disc de versions de Don Nino Mentors Menteurs!, el seu autor Luis J. Menéndez escrivia: "Tras dos trabajos magníficos en los que jugueteó con el neo folk, el pop brasileiro y sus orígenes after punk y post-hardcore, Nicolas Laureau -alias Don Nino- recupera una serie de favoritos que dejan bien a las claras su ADN musical: The Cure, Bauhaus y Sonic Youth por el lado oscuro, Syd Barrett, Leonard Cohen y Caetano Veloso como representantes de su faceta acústica, y algunas concesiones al kitsch -Like A Virgin de Madonna, Kiss de Tom Jones, o esa espantosa versión del Porque te vas de Jeanette…"

Què vol dir Kiss de Tom Jones? A veure, Menéndez, no saps que el Kiss de Tom Jones era una versió del Kiss de Prince, el veritable autor del tema? Saps qui és el Prince? O potser per la teva joventut desconeixes als grans artistes de la història del rock? Això sí, la Jeanette et sona perquè com ara l’han recuperada alguns artistes de culte – com Miqui Puig o Los Super Elegantes - , doncs queda bé posar-la en una frase, no?

En tots els casos citats, el més greu no són les errades dels redactors, sinó la ignorància dels caps de secció o redactors en cap que deixen publicar pífies com aquestes. I, novament, tot això no deixa de ser una altra confirmació de la teoria del "cercle de confiança de Jack Byrnes".